Contràriament a l’opinió més estesa entre el gran públic, el tribunal del Sant Ofici de la Inquisició es mostrà sempre molt prudent i fins i tot escèptic respecte al crim de bruixeria. En els territoris on la Inquisició gaudí d’un control efectiu sobre aquell crim, no es documenten pràcticament condemnes a mort per bruixeria, mentre que les grans caceres de bruixes tindrien lloc en territoris controlats per unes autoritats seglars amb plena jurisdicció sobre els seus dominis i que no dubtaven a subvertir l’ordre del dret per aconseguir sentències condemnatòries. Les poques dones que aconseguiren escapar d’aquests tribunals seglars i portaren el seu cas davant la Inquisició, acabaren essent absoltes o condemnades a penes lleus. Pel que fa a les valls d’Andorra, el poder de la Inquisició va estar sempre molt limitat per la pròpia autonomia política i jurisdiccional del Principat, fet que contribuí sens dubte a l’elevat nombre de dones condemnades. Un dels pocs casos coneguts d’actuació inquisitorial en la cacera de bruixes andorrana es produí l’any 1574, quan els inquisidors de Barcelona decidiren inter-venir en una sèrie de judicis endegats pel tribunal de corts contra algunes dones de les valls, una de les quals fou portada a Barcelona per a ser jutjada de nou. Com era habitual en aquests casos, la Inquisició acabà dictant l’absolució de l’acusada, però no pogué fer el mateix amb la resta d’encausades, que havien estat ja penjades a Andorra.