L’evolució política d’Andorra a partir del segle XVI no va ser totalment diferent de la dels països del voltant, però no va ser tampoc una rèplica: hi va haver una construcció estatal pròpia. L’Estat va adaptar-se al canvi d’escala i a la llunyania dels centres de decisió, que van transformar els veïns en poderoses monarquies.
Enric IV de França va ancorar Andorra al domini reial el 1607. A partir d’aleshores, els interessos polítics d’un dels consenyors eren els de l’estat més poblat d’Europa. La Seu d’Urgell va viure un trasbals similar. El dret de mecenatge que permetia al rei catòlic nomenar qualsevol bisbe de la seva elecció a partir del 1523 va vincular el bisbat d’Urgell a les polítiques dels Àustries.
El llarg segle de les bruixes (s.XVI)
La repressió de la bruixeria a Europa i Amèrica va ser una qüestió política, amb tribunals excepcionals o ordinaris com a braç armat. Aquest fenomen era l’expressió de conflictes socials: sovint els judicis s’iniciaven amb denúncies per part de veïns i familiars, contra dones més aviat grans, vídues o de mala fama.
El gran nombre de plets conservats a Andorra és excepcional a Europa. Entre 1420 i 1689 es van iniciar 110 judicis. Els veïns van denunciar enverinaments, encanteris, assassinats, infanticidis i comerç amb el diable. La proximitat familiar amb altres dones acusades de bruixeria en el passat també era motiu de sospita. Les denúncies de culte al dimoni es van instal·lar en la ment de la gent, mostrant un món permeable a creences i pors.
Un Renaixement tardà
Les manifestacions artístiques que defineixen el Renaixement —caracteritzades per l’humanisme i l’emmirallament en els models de l’antiguitat clàssica— van arribar tard a Andorra. Així, es considera que tot el segle XV i fins al primer terç del XVI predominen les formes del gòtic tardà, mentre que les que podem considerar pròpiament renaixentistes s’entendrien entre el segon terç del segle XVI i les darreres dècades del XVII.
A Andorra, tant el Renaixement com el Barroc es manifesten, més que en l’arquitectura, en els retaules. Els retaules són elements centrals en l’ornamentació dels temples, mostres de poder econòmic i aparadors de la doctrina. Les vides dels sants patrons de les parròquies hi tenen un protagonisme destacadíssim, amb una iconografia on predominen les representacions de Crist i de la Verge Maria, complementades per altres figures de sants, com sant Sebastià, sant Roc i santa Bàrbara.
El segle de ferro (s.XVII)
El segle XVII va viure una crisi política de llarga durada: els conflictes i l’actuació de les autoritats contra els privilegis van ser esculls en la confiança que els andorrans podien tenir en el poder absolut. La Guerra de Successió va ser alhora la culminació i el clímax d’aquest procés.
Amb tot, el comerç es va veure afavorit per l’estat de guerra: la neutralitat andorrana oferia oportunitats per proveir els bel·ligerants de banda i banda. Així, els habitants de les Valls gaudien del privilegi de comerciar amb França, fins i tot en temps de guerres contra Espanya. Però les dificultats comercials eren cada cop més fortes. El virrei de Catalunya va suspendre els privilegis el 1637 i va prohibir el comerç amb França i Espanya.
El barroc andorrà
Contràriament al que va passar amb el gòtic i el Renaixement, el Barroc va arribar a Andorra força aviat, a començament del segle XVII, i va perdurar fins a les acaballes del segle XVIII. Coincideix, a més, amb un període de creixement econòmic i demogràfic. El Barroc andorrà es caracteritza per una contenció en les formes, sobretot pel que fa a l’arquitectura.
L’Andorra del Manual digest (s.XVIII)
El període 1600–1748 és crucial per a la història d’Andorra. Andorra va prendre una trajectòria basada den l’afirmació de la singularitat del país i la seva neutralitat a partir d’un ordre tradicional que emmascarava les desigualtats polítiques, econòmiques i socials a les Valls, amb un bloqueig institucional en benefici de les grans cases. És el que es va plasmar en el Manual digest de les Valls Neutres d’Andorra, del 1748.
Amb el Manual digest de les Valls Neutres d’Andorra, el seu autor, Anton Fiter i Rossell pretenia il·lustrar i dotar d’armes legals els governants andorrans, proclamant la neutralitat com a principi fonamental de l’Andorra moderna i base de la seva sobirania.
Una nova mirada sobre Andorra
La primera representació d’Andorra com a entitat diferenciada és la Carte de la vallée d’Andorre, de l’any 1717. Un altre mapa, en aquest cas espanyol i produït a efectes fiscals pel cartògraf català Josep Aparici l’any 1720, també la mostra com una entitat separada: són representacions que mostren l’existència d’una Andorra geogràfica, un pas important en el reconeixement de l’Andorra política a partir del segle XVIII.
Andorra no va esperar que els estats veïns li dibuixessin les fronteres. El procés de marcació de límits era una qüestió política de les comunitats andorranes. Fixar límits és l’origen de l’Andorra política com a entitat que va unir les sis parròquies d’Andorra.
L’art del Set-cents
Sense l’eufòria constructiva del segle anterior, l’erecció de retaules al segle XVIII va baixar d’intensitat, tot i que, des del punt de vista de la qualitat artística, hi ha peces molt notables. Del 1707 és el retaule dedicat a Sant Joan que hi ha a l’església parroquial d’Andorra la Vella. Cap a mitjan segle es va fer el petit retaule de la Verge i Sant Esteve de la parroquial d’Ordino.
Al Mestre del Tremat se li atribueixen tres obres a Andorra, realitzades durant la tercera dècada del segle: el retaule de Sant Antoni del Tremat, el major de Sant Serni de Llorts i el de la Mare de Déu del Carme de la Massana. El retaule major de l’església de Santa Coloma (1741-1750) és obra de l’escultor conegut com a Mestre d’Adrall i el daurador és Simó Ruaix.