Del big bang fins avui  > Antiguitat >  Romanització
Antiguitat
Romanització
Bol de ceràmica d’època tardo-romana. Foto: PCA / Àlex Tena

L’ocupació romana del Pirineu es va produir a partir de mitjan segle II aC, després de la conquesta de la Gàl·lia Transalpina amb l’objectiu d’assegurar la unió terrestre entre la península Itàlica i la península Ibèrica. Les maniobres militars a través de la serralada havien començat abans i, en el context de la Segona Guerra Púnica entre romans i cartaginesos (218-201 aC), és cèlebre el pas d’Anníbal Barca amb un exèrcit format per 90.000 soldats d’infanteria, 12.000 de cavalleria i 37 elefants per atacar Roma.

A partir del domini romà, l’estratègia passava per controlar el pas que remunta el Segre cap a la Cerdanya, la strata Ceretana, i que permetia la mobilitat de les tropes a través del territori, on es va crear una xarxa d’assentaments militars per garantir el flux de recursos agrícoles, ramaders i metal·lúrgics. Aquesta presència militar va afavorir l’arribada de productes forans, fins al punt que la majoria d’importacions que s’han trobat als jaciments andorrans apareixen a partir d’aquest moment. 

Els passos de Sertori i Cèsar

Durant la guerra sertoriana (82–72 aC) i també a la guerra civil (49–45 aC), el Pirineu va aparèixer com a zona de pas i també com a barrera a partir del bloqueig dels seus punts d’accés. Tant Sertori (el 82 aC) com Cèsar (el 49 aC) van passar pel coll de la Perxa per entrar a la península Ibèrica a través de la vall del Segre i, per tant, els seus exèrcits haurien passat a prop d’Andorra.

Primera tomba romana documentada a Andorra (s. III – IV dC), trobada al camp Vermell (Sant Julià de Lòria). Foto: PCA

L’impacte en l’economia

Revers d’una moneda de bronze de Magnus Maximus (s. IV dC) / Foto: PCA / Àlex Tena

L’ocupació romana va tenir reflex en l’economia, amb un increment del nombre de petits assentaments dispersos per la plana cerdana com a conseqüència del repartiment de terres. Així mateix, es va intensificar de la metal·lúrgia del ferro, una indústria en mans de l’exèrcit. Durant la segona meitat del segle I aC, es van abandonar els primers assentaments militars, un signe dels canvis que va implicar el domini definitiu del territori. 

Dels quatre jaciments andorrans de l’època, l’Antuix i el roc de l’Oral es van abandonar, mentre que el Cedre IV ho va fer en un moment indeterminat del segle I dC. El Roc d’Enclar és l’únic jaciment iber que va sobreviure a la romanització: es va reconvertir en una granja on es produïa vi i que potser formava part d’un mosaic de propietats dedicades a la producció vitivinícola.

La fundació de Iulia Libica

Iulia Libica —Llívia— es va fundar sobre un oppidum ceretà en època augusta, si bé algunes parts del fòrum podrien haver-se edificat a la segona meitat del segle I aC. El fòrum marcava el centre polític pirinenc, un municipium que articulava un territori important, ric en ramaderia, metalls, fusta i pega. En una inscripció rupestre a Osseja, hi ha el nom de quatre magistrats d’aquest municipi, d’origen ceretà. Això confirma el rol que va tenir com a mecanisme d’integració política, social i econòmica de les poblacions pirinenques a l’Imperi Romà.

Vaixella fina importada (s. IV-VI dC). Foto: PCA /Àlex Tena

L’ager andorrà

Cup d’època romana per trepitjar-hi el raïm i deixar fermentar el most. Foto: PCA

Les valls d’Andorra es van integrar en l’administració romana a final del segle I aC, però no se sap sota quina forma administrativa. Quan Roma conqueria un territori, passava a formar part de l’ager publicus: el propietari del territori era Roma i no pas els seus habitants. Les civitates estaven dividides en dos components: la urbs, amb el nucli urbà, i l’ager, la zona no urbana.

L’estat actual de la recerca no permet identificar cap centre urbà a les valls, que s’haurien de considerar com a part de l’ager. Els investigadors estan d’acord en considerar el territori com una circumscripció rural, que estaria dividida en assentaments de població i zones de terra cultivable.

L’existència d’un centre vitivinícola al roc d’Enclar i el magatzem de cereals al jaciment del Camp Vermell confirmarien aquesta hipòtesi. D’altra banda, tota la zona de boscos i pastures al Madriu evidencien l’explotació forestal i ramadera de la vall.

Saps d’on ve el nom d’Escaldes?

Les Caldes —el nom antic d’Escaldes— és un topònim mencionat per primera vegada en un document del segle IX, que podria indicar la presència d’unes antigues termes romanes. Calidæ vol dir aigües calentes: el topònim podria indicar un aprofitament termal romà. D’altra banda, el caldarium era un element central de les termes romanes, ja que era la cambra calenta i vaporosa on s’anava a suar.

Amplieu la informació

Accediu al relat complet en PDF sobre el tema

Comentaris recents

No s'han trobat comentaris.