A partir del segle III dC, l’imperi romà va sofrir un seguit d’esdeveniments que anunciaven la seva desintegració. La crisi era política, econòmica, social i militar, amb dos potents factors de canvi, la pressió dels pobles germànics i l’expansió del cristianisme, que van alterar l’ordre social. L’any 378 dC, els visigots van derrotar l’exèrcit romà i les tropes d’Alaric van saquejar Roma el 410 dC.
Aquesta inestabilitat va tenir el seu ressò a les províncies. A partir de mitjan segle II dC i durant tot el segle següent, les ciutats hispanes van entrar en decadència. A Iulia Libica es va abandonar el fòrum i es van desmantellar alguns monuments, en una crisi que va coincidir amb un procés de ruralització.
Nous patrons d’ocupació
En aquesta època, a Andorra són perceptibles alguns canvis en els patrons d’ocupació dels jaciments. El del Camp Vermell es va reconfigurar, amb dues agrupacions d’estructures diferenciades: un conjunt de sitges i un taller metal·lúrgic. De fet, l’eclosió de centres metal·lúrgics vinculats al ferro és un fenomen generalitzat al Pirineu oriental. A l’Orri d’Encenrera (Encamp), s’han documentat dos forns d’un centre d’explotació aurífera (vinculada a l’or).
Al roc d’Enclar, durant la segona meitat del segle IV dC s’hi va instal·lar un recinte militar, amb una muralla perimetral i dues torres. Allà s’hi han recuperat peces de bronze d’uniformes militars d’origen germànic i fragments de vaixella fina de taula provinent de la zona del Llenguadoc, així com àmfores i sigil·lades nord-africanes.
Una xarxa defensiva
Una font literària de començament del segle V dC parla dels claustra Pyrenaei (409 dC), que els investigadors han relacionat amb una xarxa de petits reductes fortificats amb la funció de protegir les vies de comunicació transpirinenques. La fortificació del roc d’Enclar controlava la via que connectava l’Arieja amb l’Alt Urgell, però la falta de dades arqueològiques en altres zones fa difícil demostrar l’existència d’un pla estratègic per fortificar aquests passos en el seu conjunt.
L’aparició d’Urgellum
La decadència de Iulia Libica planteja alguns dubtes sobre la continuïtat dels centres de gravetat polítics, administratius i socials de la regió. La hipòtesi més acceptada postula que la centralitat de Llívia es va desplaçar cap a Urgellum (Urgell). No es coneixen amb precisió les raons d’aquest canvi, però és possible que l’explicació es trobi en la seva posició estratègica, enmig d’una cruïlla de camins.
El procés de substitució va ser lent i només es va consolidar amb l’establiment del bisbat, que es remunta com a mínim al 531 dC, si bé hi ha alguns episcopologis urgellencs que esmenten bisbes anteriors. Així mateix, al turó de Castellciutat hi hauria hagut també una fortificació romana, que va perdurar durant segles com a centre del control militar sobre la plana de l’Urgellet.
Des de la perspectiva d’Andorra, és evident que el centre religiós i polític es va traslladar en aquesta època a Urgell.
Amb l’arribada dels colonitzadors romans, la llengua dels pobles indígenes que ocupaven les valls va ser substituïda, en un procés de ritme incert però implacable, pel llatí. Anteriorment, i a partir de l’estudi etimològic de la toponímia, s’hi hauria parlat un idioma no indoeuropeu, que podria tenir alguna relació amb el protobasc.
El llatí que es parlava en aquestes terres era un llatí vulgar —la rustica romana lingua— que de seguida va evolucionar cap a un nou idioma prou diferenciat de la llengua mare: el català, una forma primitiva del qual ja es parlava en els temps carolingis.
