Cap a la fi del segle V i principis del segle VI, amb la desintegració de Roma, la província de la Tarraconense va experimentar un buit de poder, que van omplir parcialment l’antiga aristocràcia provincial i els nous dirigents visigots. L’hostilitat dels francs cap als visigots del sud va renovar la funció defensiva de la fortalesa del roc d’Enclar: Andorra, integrada en un sistema de defensa depenent d’una autoritat forana, assumia per primer cop el caràcter fronterer.
Ja a la baixa edat mitjana, en concret el 1419, els andorrans van obtenir del bisbe Francesc de Tovia el poder d’escollir síndics entre els membres del Consell de la Terra. El Consell era el mediador entre la població i els senyors i, entre altres, centralitzava els cobraments i el pagament de la quèstia.
El regne visigot
Assentats al voltant de la ciutat de Tolosa, els visigots van ampliar l’àrea d’influència al sud del Pirineu, sobretot després de la victòria del franc Clodoveu sobre les tropes visigodes d’Alaric II a la batalla de Vouillé, l’any 507. Andorra i les valls veïnes van esdevenir una zona de contacte entre francs i visigots. És possible que la creació d’una nova demarcació diocesana amb el seu centre a Urgell, per controlar les vies que comunicaven l’alt Pirineu amb la Catalunya central, fos una mesura de reorganització d’aquest territori estratègic.
Els primers monarques visigots, malgrat ser arrians i per tant heretges des del punt de vista catòlic, haurien propiciat una col·laboració amb l’església i les elits provincials hispanes per a la governabilitat del nou regne, que necessitava millorar la seva posició pel flanc nord davant dels francs. Just, el primer bisbe urgellenc documentat al II Concili de Toledo l’any 531, hauria servit els interessos visigots reforçant una frontera i unint els destins d’Andorra amb els d’Urgell.
L'Andorra carolíngia
La destrucció del regne de Toledo a mans dels sarraïns va provocar una profunda reformulació del marc polític en què es movien les comunitats pirinenques. Poc abans de l’any 790, els territoris d’Urgell, Cerdanya i Girona es van incorporar als dominis de Carlemany, rei dels francs i ben aviat emperador. Tot i que la incorporació d’aquestes terres al domini franc la van decidir en gran mesura les elits locals, que van optar per substituir l’obediència als emirs cordovesos per la submissió als monarques carolingis, el procés no va estar exempt de tensions.
La gestió dels nous territoris integrats a la monarquia carolíngia va ser encomanada als comtes: uns agents del poder reial sobre el territori, de caràcter funcionarial, que tenien al seu càrrec el govern de les demarcacions administratives.
L'Andorra comtal
A mesura que el poder carolingi s’erosionava, les famílies comtals van fer hereditari el càrrec. Guifré el Pilós (840-897) va ser el darrer comte per designació reial. A la seva mort, els dominis comtals van ser dividits entre els fills, que al seu torn van llegar-los als seus descendents. La mort del Pilós va integrar Andorra en un marc polític més petit, amb la separació d’Urgell i la Cerdanya en dos comtats diferents. Així, les Valls van quedar dins del comtat d’Urgell sota Sunifred II, tercer fill de Guifré.
Mort Sunifred II sense descendència masculina l’any 941, la crisi successòria es va resoldre a favor del seu germà Sunyer I. Borrell II, fill de Sunyer I, va succeir-lo al capdavant d’un gran conjunt territorial format pels comtats de Barcelona, Girona i Osona, per un costat, i pel comtat d’Urgell per l’altre.
Un nou equilibri polític
La mort sense descendència masculina del comte Ermengol VIII i la consolidació de l’aliança entre els Foix i els Castellbò són dos factors que van alterar els equilibris interns del comtat d’Urgell. D’una banda, el rei Pere el Catòlic va assumir-ne la regència, amb la intervenció directa de la monarquia en la política urgellenca. D’altra banda, amb la mort d’Ermessenda de Castellbò el 1230, el nord del comtat d’Urgell va bascular cap a la supremacia dels comtes de Foix, que van heretar el conflicte crònic dels Castellbò amb l’església d’Urgell.
Aquest conflicte es va veure accentuat pel catarisme, que l’Església considerava heretgia i els Foix protegien. Les relacions entre els andorrans i els seus senyors, que fins llavors s’havien basat en el pactes, es van veure alterades i tot plegat es va traduir en una pèrdua substancial de la capacitat d’acció dels habitants de les Valls davant dels seus senyors.
La cultura a l’alta edat mitjana
El col·lapse de l’Imperi i la substitució de les estructures de control polítiques romanes pel regne visigòtic (amb capitals successives a Tolosa, Barcelona, Narbona i, finalment, Toledo) van coincidir en el temps amb l’establiment del bisbat d’Urgell, una institució que, a la pràctica, tindria una influència cabdal en l’organització territorial i la penetració de nous corrents culturals.
En el context de cristianització, la primera manifestació d’arquitectura religiosa a Andorra és dalt del roc d’Enclar: l’església de Sant Vicenç, un senzill edifici de formes i proporcions preromàniques amb un singular campanaret cilíndric datat a cavall dels segles VII-VIII. Tot i que l’edifici ha estat reconstruït —la nau durant els anys vuitanta del segle XX i el campanar el 2022, després del seu esfondrament— constitueix encara el testimoni més contundent de l’arquitectura prèvia als models romànics. I és precisament dins de la nau de Sant Vicenç que es va trobar el carreu amb la inscripció en àrab «al-afiya»: “salut”.
Crisi baixmedieval
L’Andorra de la baixa edat mitjana va estar sotmesa a grans crisis demogràfiques, relacionades amb la Pesta Negra, present a Occident a partir de 1348. La pesta, amb revifalles periòdiques, es va sumar a males collites, fam, revoltes, guerres i saquejos.
D’altra banda, hi va haver una retracció del territori agrari en el context de la petita edat de gel, que a Andorra va començar a meitat del segle XIV i va succeir a l’òptim climàtic medieval de l’any 1000. El refredament va afectar el conreu de la vinya, que fins a la primera meitat del segle XIV havia estat omnipresent al paisatge meridional d’Andorra.
Un altre símptoma de la crisi va estar vinculat amb la realitat duanera. A partir de mitjan segle XIV, la guerra entre Aragó i Castella va incrementar la pressió fiscal sobre els catalans. El 1359 es va crear la Generalitat de Catalunya, que gravava amb una taxa la importació i exportació de béns des de Catalunya, i va exigir als andorrans el pagament per tots els productes provinents de França que entraven a l’Urgellet o la Cerdanya.
La cultura a la baixa edat mitjana
Si el període comprès entre els segles X i XII va ser d’una extraordinària vitalitat constructiva, amb la consolidació de la xarxa d’esglésies parroquials i de moltes de secundàries, a partir del segle XIII no es va continuar la construcció d’esglésies amb la mateixa intensitat. No hi ha, per tant, un esclat de l’art gòtic.
Entre els segles XIII i XV hi ha una davallada de l’activitat constructiva, en un procés paral·lel al que es va donar a la resta del nord del bisbat d’Urgell, on els únics temples gòtics són els convents de predicadors de la Seu i de Puigcerdà, la col·legiata de Santa Maria de Castellbò i algun temple menor, com Santa Margarida de Ferrera dels Llops. És el que passa també a Andorra, on hi ha només el cas de Sant Miquel de Prats, a Canillo, amb l’arc triomfal apuntat i portal en doble arc apuntat, fet de pedra tosca.