Del big bang fins avui  > Antiguitat >  Cap a la iberització
Antiguitat
Cap a la iberització
Fíbula segles II-I aC. Foto: PCA / Àlex Tena

La iberització és un fenomen complex. El creixement demogràfic de les comunitats del bronze final s’assenyala com el motor de canvi que va obligar les comunitats a adaptar-se a noves necessitats i exigències, si bé els factors externs van ser igualment decisius.

En un primer moment, el comerç de productes d’origen fenici va servir per aguditzar  l’estratificació social, ja que eren béns de prestigi destinats a les elits. A partir del segle VI aC, amb la fundació de colònies gregues a la costa com Emporion (Empúries) o Rhode (Rodes), es van introduir nous elements tecnològics que van ser clau en les transformacions econòmiques i socials: la generalització de l’ús del ferro i del torn per a la producció ceràmica. En concret, l’aplicació del ferro a les eines agrícoles va permetre incrementar la producció, necessària per fer front a l’augment de la població.

En aquest context es van formar les primeres entitats político-territorials d’àmbit regional: els oppida, que controlaven territoris extens amb una població considerable.

Les transformacions del segle IV aC

A partir del segle IV aC es van produir una sèrie de canvis demogràfics i econòmics, que van transformar els cabdillatges ibèrics sorgits al segle VI aC en veritables estats arcaics, amb una administració incipient que necessitava l’escriptura per gestionar els excedents agraris. Aquest procés no va ser homogeni ni va afectar de la mateixa manera a la totalitat del territori ibèric.

Tradicionalment, els historiadors creien que el Pirineu s’havia mantingut al marge d’aquests processos. El cert és que, arran de les excavacions fetes a la Cerdanya i el descobriment d’inscripcions ibèriques, s’han pogut confirmar els paral·lelismes culturals entre el que va passar a les contrades pirinenques i allò que s’esdevingué a les zones considerades plenament ibèriques.

Fusaiola, segles II-I aC. Jaciment de l’Antuix (Escaldes-Engordany). Foto: PCA / Àlex Tena

Ceretans i andosins

Él poble iber més important del Pirineu oriental va ser el ceretà. Per homofonia, se’ls ha situat a la vall de la Cerdanya, però avui es proposa una extensió molt més àmplia, que arribaria fins al Pirineu aragonès.

A la Cerdanya, que hauria estat la zona capital d’aquest poble, a partir de finals del segle V es documenta un canvi en els models d’ocupació de la vall: es van abandonar els hàbitats dispersos i la població es va concentrar a la plana. Alguns nuclis de poblament es van remodelar, amb la construcció de defenses perimetrals: una muralla i un fossat. La concentració d’hàbitats a la plana s’ha relacionat amb la producció agrícola. També s’ha detectat una desforestació vinculada a l’obertura de noves zones de cultiu, sobretot de cereals.

De la seva banda, els andosinous (andosins) es mencionen per primera i única vegada al tercer llibre de les Històries de Polibi (3.35.1), en el context de la Segona Guerra Púnica. Allà apareixen com una de les tribus que Anníbal Barca va sotmetre en travessar el Pirineu i, tot i que no se sap amb certesa on s’ubicaven, per homofonia se’ls ha situat a Andorra. Les teories més recents amplien el seu territori a la totalitat de la vall del riu Valira i defensen que aquesta tribu seria un subgrup de l’ètnia dels ceretans.

Edició de 1763 de les Històries de Polibi

Els hàbitats a Andorra

A Andorra s’han identificat quatre possibles hàbitats d’aquest període. Dos d’ells tenen una posició estratègica respecte al fons de la vall central, sobre un esperó rocós dominant: el roc d’Enclar (Andorra la Vella) i el Sot Gran d’Antuix (Escaldes–Engordany). De la seva banda, el roc de l’Oral (Encamp) tindria unes funcions similars, però en aquest cas controlaria l’entrada a la vall d’Encamp. El quart jaciment, l’estació IV del Cedre, és de difícil caracterització.

L’element que s’ha trobat a tots els jaciments i que permet inscriure’ls en aquest període ha estat la ceràmica feta amb torn, d’origen ibèric, grec o itàlic. Com a curiositat, val a dir que a l’Oral s’hi va trobar un exvot de bronze, en concret, un peuet.

Les cronologies dels jaciments van dels segles III–II aC al segle I aC: la iberització va arribar a Andorra més tard que a la Cerdanya i, en qualsevol cas, les evidències arqueològiques no confirmen una iberització plena del territori.

D’altra banda, és possible que l’obertura forestal detectada al Madriu a partir del 300 aC sigui un indicador del creixement demogràfic. La ramaderia seria la principal activitat econòmica, per damunt de l’agricultura, tot i que l’arqueologia no ho ha pogut documentar.

Exvot o amulet de bronze amb forma de peu, segle II aC. Jaciment del roc de l’Oral (Encamp). Foto: PCA / Àlex Tena

Amplieu la informació

Accediu al relat complet en PDF sobre el tema

Comentaris recents

No s'han trobat comentaris.