Amb el pas al segle XVI, observem una consolidació del fenomen de la cacera de bruixes a Andorra, amb actuacions recurrents per part del tribunal de corts contra dones amb fama de bruixa. Un dels elements destacats del fenomen anti-bruixesc fou la transmissió de l’estigma entre els membres femenins d’una mateixa casa o família, fet que desembocà en l’aparició d’autèntiques «nissagues maleïdes» vinculades al crim de bruixeria al llarg de generacions. La sospita veïnal que permetia fortificar les enquestes de testimonis es basava sovint en el fet que les acusades eren les filles o les nétes de dones jutjades per bruixeria amb anterioritat, fet que justificava la seva detenció i processament per mirar d’esclarir els indicis que apuntaven a la seva intervenció malèfica en la malaltia i la mort d’animals i persones. L’interés del tribunal en forçar la delació de les suposades còmplices contribuí també a l’extensió de les actuacions judicials, facilitant l’obertura de nous processos contra dones prèviament identificades com a bruixes per part de les acusades ja confesses i condemnades. Sembla que la persecució experimentà una certa devallada a partir de la dècada de 1540, coincidint amb l’episcopat del bisbe Urries i amb una major intervenció de la Inquisició en els afers relatius al crim de bruixeria a les valls.