Les relacions amb França, truncades per la revolució de 1789, es van restablir l’any 1806 gràcies a la negociació per part de les autoritats andorranes, que al llarg del segle XIX van anar prenent consciència de la sobirania política. En aquest context, i amb conflictes tant amb França com amb la Mitra, el Consell General va emergir com a institució representativa dels interessos andorrans. Andorra va tancar el segle XIX amb les primeres passes cap a la modernització. Després de la Nova Reforma de 1866, que atorgava el dret a vot a tots els caps de casa, es va anar forjant una consciència nacional i es van posar les bases per a la transformació social, començant per l’obertura d’un primer col·legi femení a Canillo l’any 1882, gestionat per les monges de la Sagrada Família de la Seu.
L’auge del Consell General (1866-1890)
La realitat política andorrana de la segona meitat del segle XIX s’explica, en bona mesura, per l’auge del Consell General en aquests anys. Aquesta puixança és el resultat d’un procés llarg i caldria recular com a mínim al 1806 per trobar-ne l’origen. Aleshores, les autoritats andorranes van negociar directament amb els representants de la França napoleònica el restabliment dels llaços polítics, fonamentals per a l’economia andorrana per les exempcions i franqueses frontereres.
Els processos revolucionaris i contrarevolucionaris que es van viure tant a França com a Espanya van beneficiar l’auge del Consell, ja que la capacitat d’actuació dels dos coprínceps es va veure sovint limitada per un context conflictiu. A Andorra, la realitat política de la segona meitat del segle XIX també va ser convulsa, sobretot per la crisi econòmica derivada del progressiu tancament de les fargues i per les tensions internes entre l’anomenat poble baix i les elits governants.
A primers de 1866, un sector liderat per Anton Maestre va plantejar la necessitat de fer una reforma política, amb l’oposició del síndic Joaquim de Riba. La proposta, defensada finalment per Guillem d’Areny-Plandolit, va ser acceptada pel bisbe Josep Caixal: és la Nova Reforma, que atorgava el dret de vot a tots els caps de casa de les Valls.
Els inicis del segle XX
Els darrers anys del segle XIX no van ser fàcils per a Andorra. El país es trobava enmig d’una intensa crisi política, econòmica i social que havia començat dècades abans i que, paradoxalment, es va convertir en un dels motors dels canvis que va experimentar el país durant el primer terç del segle XX. Mentre la ramaderia ovina perdia terreny i les fargues i el tèxtil andorrà s’abocaven al tancament, l’emigració andorrana va créixer a ciutats com Besiers i sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona. Allà, les qüestions com l’obrerisme o la lluita sufragista eren a l’ordre del dia.
Andorra havia fet els primers passos cap a la modernització del sistema administratiu i va adoptar nous símbols nacionals, com la bandera tricolor. També l’ensenyament va començar a vertebrar-se, amb un primer col·legi a Canillo exclusivament femení l’any 1882, gestionat per les monges de la Sagrada Família de la Seu d’Urgell, al qual es van afegir aviat altres col·legis religiosos de la mateixa titularitat a les parròquies d’Andorra la Vella (1883), Sant Julià de Lòria (1887) i Encamp (1893). Davant la proliferació d’escoles episcopals, i amb l’objectiu de mantenir l’equilibri polític i cultural al país, França va obrir el 1900 dues escoles, una a Sant Julià i l’altra a Andorra la Vella.
Fhasa i la vaga de 1931
El 27 de març de 1929, el Consell General va signar un contracte de concessió per a l’explotació dels salts d’aigua a favor d’André Boussac i Lorenzo Gómez-Quintero. La concessió es va materialitzar el 5 de març de 1930, quan es va constituir oficialment Forces Hidroelèctriques d’Andorra (Fhasa), encapçalada per Miquel Mateu i Pla, amb un capital social de deu milions de pessetes. La concessió preveia la construcció i explotació hidroelèctrica de tres salts d’aigua (a Escaldes, Sispony i Arcavell) per a un període de setanta-cinc anys. A més, Fhasa es reservava el dret d’explotació minera al país durant deu anys i el monopoli publicitari de les Valls. A canvi, l’empresa hauria de pagar un cànon anual al Consell General, electrificar el país i millorar les infraestructures interiors amb la construcció de carreteres.
Les obres van portar al país una xifra propera als 1.200 treballadors, el que representava gairebé el 20 % de la població d’Andorra. L’espectacular augment demogràfic va comportar, a més, l’entrada de noves ideologies. Així, el 21 de març de 1931 va tenir lloc la primera vaga obrera moderna de la història d’Andorra, on els obrers reclamaven un augment de salaris i la millora de les condicions laborals. Una de les conseqüències de la vaga va ser la construcció del servei policial d’Andorra i, el 15 de maig de 1931, es va crear el primer cos d’odre del país, compost per cinc agents i un cap.
La Revolució de 1933
Durant tota la dècada dels trenta, les rivalitats polítiques es van accentuar al país. L’aparició del moviment obrer al país, els aires annexionistes de la Segona República espanyola, la concessió de Fhasa que subordinava Andorra al capital estranger, la Generalitat catalanista que buscava guanyar major influència a les Valls, la República Francesa que no volia perdre poder al Principat i, finalment, el Consell General liderat per Roc Pallarès, que volia aconseguir més poder de decisió, són els ingredients d’un còctel explosiu que va esclatar l’any 1933.
Aquell any es va esgotar el sistema polític vigent a Andorra, fruit de la Nova Reforma de 1866 i dels esdeveniments coneguts com la Qüestió d’Andorra que tingueren lloc entre 1881 i 1886. El sufragi censatari de la Nova Reforma, que blindava les oligarquies del país, va donar pas el 1933 al sufragi universal masculí, gràcies al que es coneix com a Revolució Andorrana de 1933. Aquest episodi va tenir com a protagonistes un grup d’andorrans que, retornats al país després d’haver emigrat anys abans, van començar a reivindicar, des de la tardor de 1932, un procés democratitzador de la política a Andorra.
De guerra en guerra
El 17 de juliol de 1936 va esclatar un conflicte armat que va tenir repercussions directes en el present i futur d’Andorra: la Guerra Civil espanyola. La primera conseqüència del conflicte per a Andorra va ser un degoteig constant de refugiats. A més, la situació bèl·lica va generar greus problemes de subministrament de mercaderies i va provocar una forta davallada del valor de la pesseta, cosa que dificultava les transaccions econòmiques des d’Andorra. La llarga guerra espanyola va acabar definitivament l’abril de 1939. La pau, però, va ser un breu parèntesi, ja que el setembre de 1939 va esclatar la Segona Guerra Mundial (1939-1945). En aquesta nova guerra, Andorra va haver de fer front, des de la neutralitat, a nous problemes econòmics, alimentaris i humanitaris. També aquí la qüestió dels refugiats va prendre una gran rellevància. D’ençà de l’ocupació nazi de França la primavera de 1940, milers de persones —des de jueus a soldats aliats, molts d’ells paracaigudistes— es van veure obligades a creuar els Pirineus. Amb l’objectiu de salvar la vida els uns i de seguir combatent el feixisme els altres, evadits i soldats van creuar Andorra gràcies també, com havia passat durant la Guerra Civil espanyola, al coneixement del terreny dels guies autòctons i catalans. La gran majoria d’aquests guies formaven grups organitzats, les xarxes d’evasió, que van aconseguir salvar milers de jueus perseguits i soldats aliats.
L’expansió dels anys seixanta
Durant la dècada dels cinquanta, Andorra va viure dos períodes ben diferenciats: la recessió econòmica del primer quinquenni, seguida d’uns anys que apuntaven al creixement que vindria les dècades següents. El sector terciari va anar guanyant pes, en paral·lel al declivi del sector primari. En concret, les activitats de distribució i venda van créixer de la mà del turisme. D’aquesta manera, el turisme i el comerç al detall, juntament amb els serveis financers, van ser els sectors que van impulsar el creixement econòmica i van determinar l’orientació de l’economia andorrana.
A partir dels anys seixanta, Andorra va entrar en una fase d’expansió econòmica en què es va consolidar un model basat en el turisme de masses. El decenni es va iniciar sense haver solucionat els problemes arrossegats de dècades anteriors, com el de Fhasa, la radiodifusió i els telèfons. A diferència dels anys cinquanta, en què la societat civil donava l’impuls necessari, va ser l’Administració la que va actuar com a promotora i impulsora dels canvis. De fet, va ser la rapidesa dels esdeveniments econòmics que va obligar el sector públic a assumir la seva responsabilitat i a modernitzar el país.
La consolidació del model econòmic (1970-1999)
Les tres darreres dècades del segle XX destaquen com l’època de creixement i consolidació del model de desenvolupament iniciat a partir de la Segona Guerra Mundial. La dinàmica és perceptible en els aspectes demogràfics i en els relacionats amb l’estructura productiva, així com en l’ocupació del territori. L’economia se sustentava sobre tres pilars bàsics: el turisme, el comerç al detall i el sector financer, que van portar el país a uns nivells de renda notablement alts.
Els anys setanta i vuitanta van tenir un creixement econòmic intens i prolongat que va consolidar el model de país iniciat en les dècades anteriors. La recaptació en concepte de taxes sobre l’entrada de mercaderies va experimentar un creixement espectacular que va permetre cobrir a bastament les necessitats nacionals, a mesura que la funció comercial es consolidava i entrava en un procés de forta expansió. Després de l’eufòria econòmica dels anys setanta i vuitanta, els noranta no van tenir les expectatives que s’esperaven, ja que el turisme i la construcció es van contraure durant els primers anys de la dècada.
El paper del sistema bancari va ser cabdal per al bon funcionament del sistema econòmic, mentre que els impostos indirectes van continuar essent la font principal de recursos del Govern, molt especialment les taxes sobre l’entrada de mercaderies i carburants.
El repte del canvi (2000-2019)
La notable evolució viscuda per Andorra en les darreres dècades del segle XX va estar condicionada per la dinàmica internacional que va obligar a desenvolupar un important desplegament normatiu per aproximar-se als països de l’entorn. La història recent, en el decurs del segle XXI, es pot identificar amb el procés d’aproximació a Europa i d’homologació als estàndards internacionals en diverses matèries en què es troba immers el país des dels anys noranta del segle passat.
La disminució del dinamisme demogràfic i empresarial, que ja s’havia iniciat a la dècada dels noranta, es va agreujar amb la Gran Recessió —la crisi financera internacional iniciada el 2008—, que va revertir la fase de creixement de l’inici del mil·lenni. Andorra, com la resta dels països de l’entorn, va patir els efectes d’una crisi econòmica d’àmbit global. Per compensar l’escassa capacitat de resposta del sistema, els successius governs van buscar nous elements de diversificació econòmica, que exigien un procés d’obertura i de relació amb la Unió Europea (UE).
Els indicadors mostren com, a partir de 2014, es van albirar els primers símptomes de recuperació econòmica, però no va ser fins a l’any 2015 quan els sectors econòmics tradicionals —a excepció del financer, que ja havia obtingut bons resultats els anys anteriors— van mostrar una discreta recuperació.
