La metal·lúrgia del coure va aparèixer a l’Orient mitjà, a Egipte, a Ucraïna i als Balcans entre el 5000 i el 4000 aC. Cap al 3300 aC va arribar a la Mediterrània occidental. Ara bé, les fines eines de coure —fulles i agulles— no van eclipsar l’ús de la pedra.
Al voltant dels primers campaments metal·lúrgics va aparèixer, primer a l’Europa central i després a l’occidental, un ús intensiu de la sal com a conservant de la carn de porc. Es donava als ramats i es feia servir per a produir formatge. Al Pirineu, la sal procedia de fonts salines i el jaciment de sal gemma en superfície de Cardona —excepcional a Europa— s’explotava ja des del neolític.
L’ús del vas campaniforme va arribar a aquestes contrades cap al 2550 aC, associat amb el coure. Va ser el moment d’eclosió del megalitisme pirinenc: dòlmens i menhirs instal·lats a llocs singulars del paisatge. A Andorra no hi ha megàlits identificats amb seguretat. La pobresa megalítica d’Andorra es pot justificar per un escàs poblament al fons de les valls, mentre que als hàbitats ramaders d’alçada s’hi han detectat dues possibles estructures megalítiques: al sector de Perafita, a 2200 m d’altura —on s’hi han trobat grans lloses reaprofitades en la construcció d’una cabana contemporània— i el túmul de Cubil, que recorda la cambra d’un dolmen.
El roc de les Bruixes
L’any 1962, l’historiador Pere Canturri va descobrir els gravats rupestres del roc de les Bruixes, possiblement de l’edat del bronze. La metal·lúrgia del bronze, practicada pels sumeris des del 3000 aC, va arribar a l’occident mediterrani cap al 2150 aC i el seu període de màxima esplendor es va produir entre el 1700 i el 1300 aC.
Al primer conjunt de gravats del roc de les Bruixes hi predominen els gravats fins en “V”, traçats amb una punta metàl·lica. Hi ha escasses representacions d’animals i figures humanes, asteriscs que evoquen el sol o les estrelles, línies en ziga-zaga, graelles i algunes armes. El segon conjunt són gravats linears, amb incisions profundes fetes amb un objecte agut: creus, asteriscs, fletxes. Podrien ser restes de ratlladures per recollir la pols de les roques de llocs sagrats: la pols de pedres amb atribucions màgiques era recollida pels pastors per elaborar ungüents per als ramats o fabricar pocions.
Del bronze al ferro
A partir del 1300 aC, els progressos en la metal·lúrgia del bronze van anar acompanyats de canvis culturals a l’Europa occidental. Els morts s’incineraven i les cendres es dipositaven en recipients ceràmics: la cultura dels camps d’urnes, que es va estendre fins al 800 aC, amb la difusió del ferro (aparegut tres segles abans a Anatòlia). Les armes es van diversificar: llances, punyals, espases, cascos, cuirasses i gamberes. Es va generalitzar la criança del cavall, que, associat als carros, va contribuir al domini de les elits guerreres.
Entre el 1300 i el 1100 aC, les riberes de la Mediterrània oriental van ser l’escenari de migracions de guerrers: els “pobles del mar”. La implantació dels grecs i dels fenicis a la Mediterrània occidental, més enllà de Sicília, va tenir una importància decisiva.
Les ceràmiques, les armes de bronze i les joies del bronze final de l’Europa central van arribar al Pirineu cap al 1200 aC. Els pobles de l’Europa central que van estendre la cultura dels camps d’urnes eren bel·licosos, i el control de les vies de circulació dels béns de luxe era motiu de conflictes, però els intercanvis entre poblacions es van mantenir gràcies al comerç i a les aliances matrimonials.
A Andorra no s’hi han trobat camps d’urnes, però hi ha la possibilitat que les necròpòlis fossin en tarteres properes a l’hàbitat. Sense tombes identificades, no hi ha gaires vestigis d’ornaments. Al jaciment del roc de l’Oral (Encamp), datat entre el 800 i el 600 aC, hi ha aparegut un braçalet de bronze, així com destrals de pedra polida: les pedres de llamp.
L’inici de l’edat del ferro al Pirineu oriental se situa després del 800 aC, però no es va consolidar fins al 650 aC.
Els ornaments corporals són les primeres manifestacions artístiques de la humanitat. Els més antics són de fa 80.000 anys, els penjolls de petxines descoberts al Marroc. A Europa van arribar-hi fa 40.000 anys, a l’inici del paleolític superior. És difícil atribuir un significat precís als objectes que es portaven damunt del cos o es cosien als vestits, i se’ns escapa del tot l’ornamentació pintada o tatuada sobre la pell.
Els ornaments de l’epipaleolític i del mesolític de la balma de la Margineda són denes i closques de mol·luscs marins, perforats per passar-hi un fil. Aquesta mena d’ornaments van arribar fins a l’edat del bronze.
Al tercer mil·lenni aC i durant les edats del bronze del segon mil·lenni, es van començar a utilitzar materials de procedència molt llunyana, com l’ambre bàltic o les denes de vidre egípcies. Durant el bronze final i la primera edat del ferro es feien penjolls, braçalets, fíbules i agulles en coure i en or.
Al jaciment del roc de l’Oral, hi ha aparegut un braçalet de bronze amb incisions geomètriques i, a l’estació del Cedre VI, un fragment de braçalet de roca negra (lignita). També s’hi ha localitzat un penjoll fet amb un ullal de cérvol amb un anell de suspensió en bronze, cosa que confirma la importància del culte protohistòric al cérvol.
